diumenge, 6 de maig de 2018

A l'Escola Dr. Alberich i Casas de Reus



El passat 3 de maig vaig gaudir d'un d'aquests regals que t'arriben de tant en tant, gràcies al programa Autors a les aules, de la Institució de les Lletres Catalanes, i que faciliten la presència d'escriptors a les escoles.
Aquest cop la invitació m'arriba des de l'Escola Dr. Alberich i Casas de Reus, per tal de fer una xerrada a alumnes de 4t, 5è i 6è de Primària, que s'han llegit prèviament una selecció dels meus contes, com ara el relat De paper de plata, del recull El vertigen del trapezista, Roig, de Postres de músic, i La cruïlla, de I un cop de vent els despentina. La tria m'ha fet goig, especialment en el cas de La cruïlla, que és un conte escrit ja fa molts anys i que no havia tornat a rellegir fins el dia abans de la meva visita a l'escola. Ha estat com retrobar-te amb un vell amic, i descobrir que és el mateix de sempre, que hi pots continuar parlant com si no hagués passat el temps. El protagonisme dels conte és un xiquet que juga pels carrers de Cornudella i a qui li encarreguen que prengui una difícil decisió, una decisió que potser no és apta encara per a un xiquet tan petit.
Durant la meva xerrada m'intento mostrar proper i senzill, i demostrar que els escriptors no som gent allunyada del seu món, que qualsevol d'ells i elles ho pot arribar a ser. I jugo i els faig jugar amb les paraules, amb nanocontes, amb desdefinicions, i els parlo de les aventures d'uns mitjons caiguts a la vorera, i, en resum, espero haver sembrat alguna petita llavor d'amor pels mots i la literatura.

dimarts, 1 de maig de 2018

A la Fira del llibre de València





El passat 30 d'abril vaig per primer cop a la Fira del llibre de València, per tal de dur a terme una activitat escolar que porta per nom Els objectes ens inspiren històries.
Allí parlaré amb dos grups de 1r d'ESO de l'IES Lluís Vives, al voltant del meu recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), on el fil conductor és precisament un objecte: un mitjó.
Com m'agrada ser juganer, havia proposat que buscaríem històries basades en objecte que hi hagués al lloc de la xerrada. El que no m'imaginava era trobar-me amb l'esquelet de la foto, amb la silueta de l'ombra d'una dona al darrere. Tot plegat, massa evident per a inventar històries basades amb aquest personatge. També hem jugat amb el mateix dibuix del cartell de la Fira, que mostra un lector concentrat en la lectura d'un llibre mentre és a punt de ser devorat per un cocodril. He provocat que imaginessin per què llegeix en aquestes circumstàncies, i si la lectura és la causa del perill o és la salvació. En el segon cas, suposant que els llibres ens salvin dels perills, els he preguntat què representa el cocodril, i entre les moltes respostes, me'n quedo una de cadascun dels dos grups: la vida, la ignorància.
És bonic anar a les escoles i aprendre.

dijous, 1 de febrer de 2018

Amb No és la derrota, sinó el vent, a L'Ametlla de Mar (Autors a les aules)



1 de febrer de 2018. Visita a l’Institut Mare de Déu de la Candelera, de L’Ametlla de Mar, dins del programa Autors a les aules, per comentar el meu recull de relats No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions). El cel amenaça amb ploure, però és una amenaça sense mala fe, i sense gaire aigua. A la ràdio del cotxe, tertúlia sobre una obra dramàtica, en sentit literal (no, no estan parlant del país). Arribo a l’Institut a l’horari previst, i la N-340 no m’ha donat cap ensurt. Em rep la professora que ha coordinat l’activitat, Pilar Casanova, i m’acompanya al gimnàs, on trindrà lloc la xerrada (així m’agrada, la cultura envaint els espais esportius!).
Van arribant els tres grups de 1r d’ESO que han llegit el llibre. Com és habitual, alguns em saluden, somrients, bellugadissos, i ja s’acosten a fer-me alguna pregunta (a comprovar si sóc de carn i ossos?), mentre altres es mantenen distants, com si tot plegat no anés amb ells.
Després dels agraïments, començo explicant els meus dos principals objectius de les meves visites a les escoles: demostrar que qualsevol persona, per petita i humil que sigui, pot esdevenir escriptor,  i que tenim arguments per a escriure al nostre abast, al nostre dia a dia més quotidià, proper i senzill, com ara un mitjó caigut a la vorera d’un carrer.
Aquesta és, en gran part, la motiviació per a escriure No és la derrota, sinó el vent: demostrar que hi ha emoció ben a al vora, si saps mirar-la, si t’hi esforces una mica.
Després, bateria de preguntes, on de seguida detecto qui té interès en la matèria, qui amaga un possible escriptor al seu cos en estat de crèixer. Moltes preguntes són habituals, i es curiós comprovar com en aquesta edat els interessen coses molt pràctiques i mesurables en dades, i també, sempre, alguna pregunta força interessant, que mai et farien a cap altre lloc. Una en concret, els dic que la faré extensiva als escriptors que conec:
“Si poguessis tornar al passat, quan tu eres petit, quin consell et donaries?”

Quan em pregunten per què m’agrada anar a les escoles a parlar amb els alumnes, contesto que per a aprendre.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Continuo trobant mitjons


Continuo trobant-me mitjons caiguts al carrer, els protagonistes del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016). Josep S. Cid va realitzar la proposta didàctica per treballar el llibre a les escoles.
Per cert, aquest mitjó en concret m'havia passat per alt, però ha estat mon fill qui me l'ha assenyalat; creant escola?
Si també en trobeu, em podeu enviar fotografies.

dimecres, 24 de maig de 2017

A la Fira del llibre de Vall d'Uixó

Durant la passada Fira del Llibre de Vall d’Uixó es va fer un joc visual amb la lectura conjunta d'un poema de Vicent Andrés Estellés. Em fa il·lusió veure el resultat i trobar-hi un llibre meu. A veure si el trobeu?

dimarts, 23 de maig de 2017

No és l aderrota, sinó el vent (fragment)


"Per l’altra vorera passen un grup de noies sense parar de riure, tallades totes per un mateix patró; pantalons indecentment curts, com diu sa mare, cabells llargs i lliures que s’acaronen constantment, camisetes ajustades de colors... L’altra vorera de vegades sembla un altre planeta. La Indira acotxa el cap, en un gest d’humilitat heretada de generació en generació, i aquest moviment dels ulls fa que es fixi en quelcom de color roig  mig amagat rere la roda d’un cotxe, tocant a la vorera. Quan s’acosta, s’adona que és un mitjó; un altre que està fora de lloc. Li fa pena, i el plega. "
.
Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016).
Amb gabes d'anar a més aules per comentar aquestes històries. Es pot utilitzar la proposta didàctica del llibre.